Entrevistem a Lo Puto Cat

Lo Puto Cat és un p**o perversor, un terroristar musical, però adorable en el fons. Un individu que estima la música que es fa a casa nostra; un nigromant amb un poder tan enorme capaç de fer que, fins-hi-tot, els p**os Manel tinguin “ritme. Lo Puto Cat és el fill bastard de la música catalana que vol donar la seva p**a opinió sobre el que s’està parint (musicalment parlant) en aquest p**o país.

1. Com et vas iniciar en el món de la música i quina es o era la teva motivació?

He militat en algunes p***s bandes cantant o tocant algun p**o instrument, però no puc revelar el seu nom per secret professional. Si us ho digués us hauria de matar. Però sí que la música corre per les meves venes des que vaig venir a aquest p**o món de bojos; sempre he d’estar fent algo relacionat amb aquest art perquè sinó agafo un atac d’ansietat i em moro, sort que sempre ressucito.

2. Com es crear el projecte “Lo Puto Cat" i com ha anat evolucionant al llarg del temps? Tens altres projectes paral.lels o anteriors?

Després de tocar en grups i anar amunt i avall d’assaig en assaig i d’escenari en escenari he evolucionat cap a la figura del p**o “Dj productor”. De fet sóc més productor que Dj, tot i que punxo en directe on i quan vulgueu (aprofito per fer bomobo: -Si quieres saber la línia de la vida, llámame-). Aquesta és la meva única ocupació ara mateix; la meva p**a vida personal m’ocupa moltes hores. Lo Puto Cat és la meva manera de dir a tothom: -P**os! Faig el que em dóna la p**a gana i quan em dóna la p**a gana! No tinc horaris, ni obligacions i em dedico a destroçar les cançons dels artistes de casa nostra sense cap mena de remordiment. M’ho passo de p**a mare.

3. Quins mitjans i col·laboradors has tingut per gravar i promociar la vostra música?

El que faig jo tampoc és res de l’altre món. Mitjans? Un p**o portàtil, software més pirata que el p**o Jack Sparrow i sobretot, moltes ganes de divertir-se. Afortunadament per mi, vivim en la era de la p**a hipercomunicació i amb una mica de salero i les p**es xarxes socials (Youtube i Soundcloud, sobretot) ja tinc tota la difusió que necessito. Respecte a les col·laboracions, normalment treballo amb el p**o tema original, però sí que algunes bandes s’han enrollat moltíssim i m’han cedit les p**es pistes originals. Aprofito per enviar-los una p**a abraçada ben forta a tots ells.

5. Com veus el panorama de la música catalana?

El veig de p**a mare. És com el p**o mercat de la boqueria, tens de tot i per tothom. Quan jo era petit només teníem trobadors que anaven de cort en cort cantant i tirant-se a les dames del senyor feudal; avui en dia, tens més varietat que un p**o Walmart als EEUU. Que t’agrada el rock? Doncs rock, que t’agrada el p**o reggae? Doncs reggae, que t’agraden els “modernillus”? És que hi ha algú a qui li agradin?

6. Com definiries les teves remescles?

Terrorisme musical. Queda clar oi?

7. Faràs properament alguna sessió en directe?

Sí i tant, he de saltar a la p**a palestra. Ja he punxat en algun lloc, però la cosa ha d’anar a més. De moment tinc un parell de dates a la p**a Sala Dresden de Cerdanyola de cara al setembre i estic en contacte amb d’altres. I, com en les p**es relacions personals, “lo que surja”.

8. Quin ha sigut el teu millor concert com a espectador?

Uf, això és com demanar al Giacomo Casanova quin va ser el seu millor polvo. He gaudit de molts bolos però el p**o Fermin Muguruza m’ha fet partir les p**es cames més que ningú. “Sarri Sarri i que la festa no pari”.

9. Quines són les teves influencies musicals?

La òstia! Sóc més eclèctic que el p**o Picasso. Jo escolto de tot, desde el p**o Sisa fins al Josmar. Tot i això és bastant evident que les meves p**es remescles beuen directament de la música electrònica actual com el dubstep, el drum and bass o l’electro. El p**o Skrillex és un referent indiscutible. Tot i això la base és sempre el p**o mestissatge, que al nostre país és el que més ven. A partir d’aquí, cometo les meves atrocitats musicals.

10. Quina es la teva última descoberta musical emergent?

Admeto que darrerament no vaig a gaires concerts per temes de conciliació familiar, però almenys per internet vaig descobrint cosetes. Els p**os “Smoking Souls” em van flipar especialment perquè, en una època que tot és patxangueo van aquests p**os i diuen:  -Anem a fer rock del guapo!- I tot i sabent que partien amb un lleuger desavantatge, van i ho peten; això té molt de mèrit. Els tinc pendents de remesclar i els desitjo lo millor del món. També he descobert uns p**os que es diuen “Sinergia” que fan un reggae molt de l’estil “Dub Inc”, que no és res novedós, però el que fan ho fan molt bé. Molt ben tocat i molt compromès; molen.

11. Un lloc on t’agradaria punxar?

Home, qualsevol festa major o sala de concerts mola, però una p**a Telecogresca, una Acampada Jove o un festival per l’estil ja sería per sucar moniatos al p**o cafè amb llet!

12. Que aconsellaries a un grup emergent que comença ara amb el seu projecte musical?

Amor i entusiasme pel que fas. Això és primordial. Has de creure en el teu projecte perquè si no ho fas tu, quí p**es ho farà? També és essencial no tenir por al fracàs; hi ha projectes que ho peten de seguida i d’altres que els has de cuidar com un p**o bonsai o que, simplement, no flueixen. Jo he viscut les dues p**es cares de la moneda; he tocat en grups on tenia centenars de fans a peu d’escenari corejant els nostres temes i d’altres on hi havia menys vida que en un p**o cementiri. La frustració és el pitjor que et pot passar en aquest p**o panorama. També és important no caure en la simplicitat; avui en dia tens infinitat de bandes de patxanga (cada poble en té 2 de mitjana) innoveu i no tingueu por a fer coses diferents. Mentre hi hagi carinyo, la gent ho valorarà.

13. Què és el que t'apassiona de la música i de la música en català?

La música és com el p**o aire que respires; pots estar cuinant mentre respires, escrivint mentre respires, follant mentre respires (aquí sí que la respiració és vital); doncs jo ho faig tot mentre escolto música; quasi tot. Podríem considerar que la meva vida gira al voltant de la música.

Respecte a la p**a música en català, potser ja és un terme una mica arcaic. Si voleu acotar, podríem parlar de música feta a Catalunya més que “música en català”, perquè hi ha moltíssims grups catalans que canten en altres llengües. Tornant “al turrón”, el que mola del panorama de casa nostra és que “majoritàriament” va lligat a una p**a ideologia i a una certa militància política i això està bé. Crec que hi ha poques regions a la península (i potser al món) on els grups més importants del moment siguin grups que fan música amb contingut polític i que aposten per una societat més justa i pel respecte mutu, i això està de p**a mare. Hi ha gent que diu que l’esport o la música no s’hauria de ficar en política; i jo dic, perquè no? Tot el que sigui fomentar la justícia benvingut sigui. Crec que s’ha menystingut molt la música reivindicativa com a vehicle que ens ha portat a la situació actual de Catalunya. S’ha parlat molt de la retallada del p**o estatut i de l’ofegament econòmic del país però també s’ha de tenir en compte també que molts dels “indepas” actuals s’han criat en els p**os concerts d’Inadaptats o d’Obrint Pas; de relacionar-se en ambients político-musicals integradors que han inoculat una certa ideologia que després ha desenvocat en el moviment independentista del país. Jo podeu donar-los les gràcies!