lunes, 12 de octubre de 2015

Parlem de Blyton i la tentación vive abajo


Avui us presentem un grup que vàrem conèixer al Mercat de Música Viva al carrer, ens va tant el directe que tenien que vam demanar-lis el disc per parlar d'ells al bloc; Es tracta de  BLYTON, com diuen ells "el malson sonor de la Ciutat Comtal, després dels embussos".

La formació actual es redueix als quatre pèrfids membres fundadors i a un nou baixista, Jesús. Els camins del rock and roll són simples i directes, però alhora poden ser també complicats i procel·losos. La música del diable beu de moltes fonts, i part de la seva màgia respecte a altres músiques és aconseguir el màxim amb el mínim, però també és innegable el que pot donar de si quan cau en mans expertes, i grans músics tenen les seves veus i talents en el fang, extraient així la cinquena essència de la cosa.
Es una banda sense escrúpols disposada a donar gat per llebre si és menester, Blyton és una banda amb identitat. Per establir la identitat d'una banda de rock and roll cal definir en primer lloc quins són els seus objectius individuals:
• Pep Vidueiras, el bateria, busca ser famós.
• Terry, guitarrista i productor, busca ser sexualment popular.
• César Moya, renaixentista, pretén escriure bones cançons a l'estil dels seus grups favorits.
• Jesús Gómez, a la baixa, desitja promoure un nou i revolucionari sistema ideològic.
• Kike Torrelles, teclista ... doncs qui sap què?

Adorats pel seu públic i sospitosos per la crítica, Blyton mai ha dissimulat la seva essència. El seu cantant en una ocasió que eren entrevistats a Ràdio Badalona, ​​va dir que l'essència de la banda era "el romàntic enamorament sobtat entre el pop elegant de guitarres netes i cristal·lines, amb el Rock and Roll més brut, salvatge i sorollós que ningú pogués imaginar" . Els presentadors del programa van assentir amb el cap en senyal d'aprovació ... però no content amb això, va amanir dit comentari amb la següent barbaritat: "La pirateria ha fet un gran favor a la humanitat: ha tornat a posar el Rock and Roll on ha d'estar , d'on mai va haver de sortir: als bars. "

Blyton sempre ha estat una joguina per als seus amos -que s'han estat guanyant els fesols amb altres tapaderas- i aquesta llibertat ha quedat plasmada eternament en el record dels qui van veure els seus concerts i en unes gravacions que, precisament per la senzillesa de producció i plantejaments , encara conserven misteriosament seves propietats vitamíniques. I no és que no caduquin; és que ells hàbilment s'esborren i canvien la data de caducitat de les mateixes. Trampejant una vegada més com a bons delinqüents musicals que són.

Per descomptat, la maqueta de Blyton va ser rebutjada per una reconeguda discogràfica independent amb una frase lapidària: "La música de guitarres està passada de moda". I vist que en totes les cases couen faves i que en aquest país no hi cap un ximple més ... a la banda li sedueix la idea de no dependre de ningú, per donar millor sortida al que ells creuen tenir: una portentosa creativitat. I segons expliquen, així ha estat fins als nostres dies.

Cada vegada tinc més clar que això del Pop Rock independent, en els temps que corren, com a millor es gaudeix és servit en petites dosis. El problema és que amb Blyton les petites dosis es poden convertir en sobredosi. D'aquí la meva aversió a la banda.
Començant pel nom i més enllà de les milongues que ells mateixos expliquen sobre el seu origen: que si van agafar el cognom en honor a Enid Blyton, l'escriptora de llibres infantils, nena gran fins al final, ja que tots portem un noi a dins que no ens deixarà mai ... que si la 'i grega' és un homenatge als seus admirats The Byrds ... que si va ser concebut en una nit d'extrema embriaguesa pels cabals assistents ... que si ... bla bla bla ...
I acabant amb la seva llegenda negra: es rumoreja que han rebutjat més concerts dels que han donat al llarg de la seva història, que són bastants, fent de cada tournée cosa única i irrepetible. Els perquès, només ells ho saben.

"La tentación vive abajo" es el seu darrer disc i conté temes com Tan sutil, Hagàse el sol, Qué es lo que has venido a buscar, Mi reputación, La receta del peligro, Vagar vagar, La alegria, Pepe Risi, Ultimátum al demonio i La importància de las cosas importantes, temes directes, rockers, bones lletres conformen un projecte que no us deixarà indiferents i si podeu no us perdeu el seu directe, es molt bo.


1 comentario:

  1. Hey Hay una errata:..El título de la última canción es "LA IMPORTANCIA de las cosas importantes", No "La impotencia de las cosas importantes"

    ResponderEliminar