Entrevistem a "Lluís Paloma & els visitans"

1. Com es va crear “Lluis Paloma & Els Visitants”? Perquè us dieu així?
Començo per la segona pregunta: heu escoltat el darrer àlbum d'ABBA, "The Visitors"? És un dels escassíssims discos de so "vuitantero" que poden ser qualificats d'obres mestres. Doncs això, sóc molt fan d'aquest disc. De fet anàvem a dir-nos "Els Visitants" a seques, però un concert amb aquest nom va reunir a molt poc públic (febrer de 2011), així que ho vam allargar, tot i que m'hagués agradat passar més desapercebut. Primera pregunta: tot ve d'un concert / basat en un disc / fet expressament per a   fer-ne un concert / que tothom em donava la tabarra amb què l'havia de fer / o els agafava un tropell. El concert, bàsicament acústic, el vam fer amb uns quants amics l'11 de juny de 2010, basat en cançons del "Feina 2.0" i algun afegitó... i entre el públic hi havia el Mario Clares, bateria, que em va proposar a la sortida, formar un grup. Una primera formació que va durar un any (realment fantàstic, únicament es va canviar perquè el Jordi Ibañez també tenia en marxa l'Exèrcit d'Islàndia i el Ferran Baucells tenia força feina amb Tired Hippo; el Mario també volia passar del baix a la bateria) va ser ja batejada com a Visitants el 4 de desembre de 2010, quan vam filmar un acústic a RTV Cardedeu (kudos pels tècnics que hi treballen).  A principis de 2012 vam endegar la nova formació (Mario a la bateria, Marc Casulleras a la guitarra solista, i Albert Bonnin, a qui vaig localitzar per un anunci, al baix; tots tres excel•lents intèrprets, per cert), i ells tenen tot el mèrit de com estem sonant.

2. Veniu de diferents bandes terrassenques, quines i com veieu el panorama de la música a Terrassa?
Us ho dic de memòria. El Mario havia estat en algun grup menor, per a ell Visitants és la primera vegada que pot implicar-se en un grup "amb futuribles" i tenir molt marge d'actuació. El Marc és el que té el passat més definit: Black Corbatas i després Claroscuro (jo vaig assistir de públic al seu únic concert, i em va agradar). L'Albert va venir de Palma a estudiar a la UPC (o la UMac, crec que no li agrada massa Windows), i és una màquina de densificació del temps amb molt passat musical a Palma, almenys et puc concretar que a la vegada que va entrar a Visitants també es va enrolar a una banda de hard rock anomenada Maine (els vaig veure en concert a Faktoria; poc després ho van deixar). I jo... de tot: com a participació efectiva a un grup de rock, To Be Continued (i jo ho recordo amb molt d'orgull). Però si ens cenyim a música en directe, quasi tot ho he fet com a cantaire de coral o com a cantant clàssic (no gaire bo).
El panorama a Terrassa? Sempre ha estat així: moltes bandes amb un bon percentatge de grups amb talent, però poca comunicació entre nosaltres (no hi ha canals establerts) i, sobretot, massa pocs locals on tocar i molts d'ells en acústic. Canviant al món de la clàssica, és cert que hi ha alguna honrosa excepció al que diré, però em sembla un món molt tancat en si mateix i molt desconnectat del que passa ara. I amb una exagerada afició per fer concerts i més concerts amb les mateixes poques obres, una manera com una altra de cremar als músics. Es pensen que perquè saben llegir solfeig ja són qui sap què. Pobrets, deixeu-los amb els seus Mozarts i els seus Beethovens, que no saben fer res més. Impossible que prenguin una direcció més progressiva. És molt frustrant. A més, per poder-t'hi guanyar la vida has de ser tan bon instrumentista que és un impossible. I tenir una titulació. En canvi, un adolescent fan del rock només ha de comprar-se una guitarra elèctrica barata, muntar un grupet amb els seus amics, escriure quatre cançons, assajar algun "cover", i amb això i una visita a l'AVV de torn ja poden tocar en almenys una festa major de barri. És molt més democràtic, i molt més divertit. No necessites dominar grans tècniques per fer rock. El món de la clàssica és molt elitista, i simplement ja fa dècades que han deixat de formar part de l'avantguarda en música.

3. Quins mitjans heu tingut per gravar i promocionar el vostre disc “Automatic Day"? 
DIY. I tot pagat de les nostres butxaques. Els dos punts costosos van ser la gravació de bateria acústica (tot un cap de setmana amb en Toni Puig gravant al Mario al local amb, crec, vuit micròfons, i la resta del grup oferint tè i simpatia) i la mescla d'un multipista admesament "difícil" (en Toni Noise hi va invertir un munt d'hores i crec que va fer un bon treball). Les guitarres es van gravar en part al local, en part a casa del Marc. El baix, al meu estudi per injecció directa. I la meva veu, al meu estudi, la segona temptativa. Promoció? Una aparició més que benvinguda al programa El Submarí de la Ràdio Municipal de Terrassa, amb Mariona Tomàs com a presentadora, i a partir d'aquí Facebook, bàsicament, i intentar que funcioni el boca a orella. Un últim detall: el responsable de la portada és l'Albert Bonnin, i li ha sortit megabé, com també el video que ha fet per a "Vol de nit" i que està cuidadíssim.

4. Com us veieu dintre el panorama de la música en català?
Amb ulleres! Ja més seriosament, formem part de l'Escena Catalana Independent, tots els músics que no tenim cabuda als estrets plans dels grans segells del país i de les multinacionals, i que ens hem de buscar la vida en precari, de vegades en petits segells que voregen l'autoedició, de vegades completament per lliure i publicant a internet, sense publicitat ni més empenta que la que li poguem donar nosaltres personalment. Us ho resumiré en què hi ha nivell. Tenim una escena de l'hòstia... que coneixem quatre. Voleu una llista de la gent que conec, purament com a cosa de tenir per on començar? Le Clotêt Avec Garcés, Elora, Maurici Ribera "The Missing Leech", Dino Ratso, Quico Palomar, Liannallull, Xavieruga, Un Tal Pep, Haqni & The Bandtz, La Banda De L'Agonia, Soundreamer Days, Gúdar... Canciones de Nadie no estan gaire lluny, i aviat vull veure a El Sistemä Suec. I me'n deixo. Aneu-los a veure. Recolzeu-los. No us en penedireu.
Però de l'escena oficial no en puc dir gran cosa, excepte que el boom del rock català el 1989-90 em va ensenyar exactament què NO havia de fer, i em va conduir directament a mirar als EUA i a UK. En anys més recents Antònia Font em van tornar l'esperança, però ja ho han deixat. Reconec que he plegat veles. Mentre tinguem una Indústria entestada a viure dels records del rock català mentre tempten la sort amb grups cumbaià i "novelty songs" circumstancials, la música en català estarà en crisi permanent. I no podem veure sempre a les mateixes patums. Fins i tot en altres àmbits hi ha massa dependència de "mediàtics". És desaprofitar un potencial enorme, hi ha gent desconeguda que pensa tan bé o millor que les cares conegudes però que ara mateix no rep cap difusió, amb el que a casa seva els coneixen. És injust i cal canviar-ho.

5. Com definiríeu la vostra música?
Rock. Pot semblar massa escuet, però és que fins i tot a nivell particular em mosquegen tots aquests grups que es defineixen com a ska-funk-punk amb gotes d'EMO o com a hardcore-metal-gòtic amb intercalacions post-rock, tot plegat per a sonar indistingibles els uns dels altres i, el que és pitjor, completament amelòdics. Tot i que us mentiria si no us digués que de vegades em puc identificar amb el que fan i diuen, i que prefereixo que grups així es colin als concerts si això és garantia que al seu costat podrem arribar a sentir els nostres millors músics.
Tornant a la definició, és cert que els meus companys de grup han estat una mica confosos sobre com definir-nos, i la confusió vé de dos fronts relacionats amb mi: els meus discos en solitari tiren més cap a psicodèlics i "baroque pop" (i és d'on treiem el material), i d'altra banda jo m'he passat els darrers 24 anys cantant en corals, set d'ells compaginant-ho amb els estudis de cant i la seva càrrega d'assaigs i concerts constants, i la meva veu ha quedat molt condicionada, fins al punt que darrerament l'únic que em sento a dir és que hauria de cantar més "pop" (no sé ni com posar-m'hi).

6. Com us plantegeu la gira?
Una cosa així com que el Marc ha quedat encarregat de centralitzar les recerques de concerts i a partir de setembre se li girarà feina (2.0).

7. Quines són les vostres influencies musicals? 
Les dels meus companys són Queens of the Stone Age, Nirvana, Led Zeppelin, Credence Clearwater Revival, Metallica, Rammstein... Són molt de rock, i jo els deixo fer perquè m'agrada que estiguin contents i perquè arranjant cançons són uns màquines.
Les meves? Força diferents. Només dir-te que el meu so de base es pot replicar fàcilment barrejant a Brian Wilson amb Philip Glass, amb una ràpida salutació a REM. Orgues elèctrics, sons orquestrals, capes de sons, notes pedals, i reverb per un tub. No hi ha més. És facilíssim de fer. Altres músics i grups que escolto a la recerca de nous rumbs són Wilco, Son Volt, Byrds, Frank Sinatra, Flaming Lips, Radiohead, Temples, Beatles (com no!), Phil Spector, ABBA, ELO, Charles Ives, Steve Reich, Terry Riley, La Monte Young, la Velvet Underground, John Coltrane, Tom Petty, Frank Zappa, Pink Floyd, Jimi Hendrix, Simon & Garfunkel, Residents, Joan Manuel Serrat, Bob Dylan, The Drifters, Ricardo Pachón, The Flamingos, Patsy Cline, Maurice Duruflé, Ella Fitzgerald, Wes Montgomery, Kenny Burrell, David Bowie, Perotin, Edgar Varèse, Dennis Wilson, Baden Powell, Sonic Youth, The Jayhawks, Jefferson Airplane... Fins i tot un "plaer culpable" com són les poloneses Filipinki ("Nie Ma Go", per exemple).

8. Quina es la vostra última descoberta musical emergent?
Parlo per mi: Dani Pino, guitarriste extraordinaire. Toca amb els Cabaret Misèria (recomanadíssims), però em va sorprendre el 31 de maig passat amb un concert a solo sota el seu àlies Notienefans a Ultra-local Records. Ell, un micro, una guitarra acústica amb piezo, i un looper. Poesia pura. És un dels millors guitarristes del principat. I encara deambula pels llimbs de l'escena de bars, enlloc de rebre suport per poder tocar al Palau Sant Jordi. Alguna cosa falla a casa nostra.

9. Quin ha sigut el millor concert com a cantant/pianista i com espectador? I el pitjor?
Aquí prefereixo subdividir. Recordeu que el concert perfecte no existeix. Sempre hi ha "gambes": el cantant s'embarbussa, el guitarra solista fa un solo absurd, el baixista entra quan no toca, al bateria se li escapa una baqueta... La cosa és fins on ho nota el respectable (i aquí us recomano tocar a esglésies grans, no us imagineu com una bona capa de reverb pot salvar un concert que els músics saben perfectament que està sortint de pena).
Per tant:
-Clàssica: millor concert "participat" per mi, el dels Neue Lieberslieder de Brahms amb la Massa Coral de Terrassa el maig de 1994; millor concert "presenciat", un de Jordi Savall a l'església de Sant Pere de Terrassa en algun moment ca. 1994, descobrint-nos un repertori oblidadíssim i meravellós; pitjor concert "participat", la cantata ecumènica "Un sol cor, una sola ànima" de tres compositors que millor no dic i que va ser traumàtica de fer; pitjor concert "presenciat", no sabria dir-ho, he assistit a accidents de trànsit força importants.
-Pop-rock: millor concert "participat", Visitants al Bau House de Terrassa, 8 de març de 2014 (amb el del Nou Cremat del 8 de juny de 2014 trepitjant-li els talons); millor concert "presenciat": Nueva Vulcano a Sabadell, ca. 2004, quan encara no eren coneguts; pitjor concert "participat", difícil de dir, algun concert mediocre en solitari o alguna actuació amb fugida del públic hi han estat; pitjor concert "presenciat": estic entre una actuació en un festival ca. 1995 d'un tio que va buidar la pista de ball en cinc minuts i que va ser inacabable (el seu hit era "Amor de estatua"), i un concert ca. 2006 al Vallparadís d'un grup pèssimo-punk que no n'afinava ni una i que va tocar un tema horrible titulat "Alma helada".

10. Un lloc on us agradaria tocar?
Com a grup volem participar a un possible festival que organitzaríem uns quants grups per a poder tocar a Faktoria i que la broma no ens arruïni. És la millor sala de rock de Terrassa però és molt cara de llogar, i la seva graella de concerts consta només de patums i grups de tribut d'altíssim nivell. Sobre mi com a individual, reconec que amb tant assaig i concert com he fet aquests darrers deu anys m'han cremat i ja no somnio amb tocar enlloc. No em sento realitzat a dalt d'un escenari. Prefereixo compondre i gravar. Hores per davant per gravar, pensar i relaxar-me. Els dos estudis externs on m'hagués agradat gravar ja no existeixen: Gold Star, a Hollywood, va ser enderrocat el 1994 (a més, el bitllet d'avió és molt car i jo sóc pobre), i Paramètric, al carrer Font Vella de Terrassa i operat pel meu cunyat, l'excel•lent Òscar Roig, va tancar fa tres o quatre anys. Així que no tinc massa alicients per sortir de casa.

11. Que aconsellaríeu a un grup emergent?
1) Assegurar-se de registrar totes les cançons al Registre de la Propietat Intel•lectual, no al de SGAE que és privat i no preferent; 2) almenys un dels membres del grup hauria de saber llegir solfeig a un nivell bàsic, per a així poder preparar les partitures de registre amb un programa d'edició de partitures com Finale o Sibelius (o Musescore, gratuït però no tan bo) i no anar venuts: penseu que sobre el paper es poden fer partitures tocant i gravant MIDI (via teclat) a un programa tipus DAW com Cubase, Logic Audio o Rosegarden, però el procés és imprecís i una partitura feta automàticament a partir del MIDI gravat pot arribar a ser il•legible o almenys confusa; 3) pel simple fet de compondre una cançó (i no plagiar-la d'enlloc, important) l'autor ja en té la propietat intel•lectual per llei, actuant el Registre com a manera de deixar constància de la nova obra a nivell administratiu i així tenir-la protegida contra possibles plagis; 4) en ser una propietat, els drets d'una cançó poden ser subjecte de contractes o d'una compravenda, però alerta: vendre's els drets d'una cançó significa que d'aquell moment en endavant haureu de pagar drets d'autor per fer servir aquella cançó, i pel que fa als contractes, alerta amb el que signeu, doncs podeu estar regalant part dels drets d'autor a un tercer, simplement per una suposada tasca de "publicació i difusió" que aquest tercer pot realitzar o no (de fet, els Beatles van perdre tots els seus drets d'autor el 1969 de resultes d'un pèssim assessorament acumulatiu des de 1963, i d'una altra banda molts dels autors de Bossa brasilera, entre ells el propi Jobim, van vendre's els seus drets d'autor a editors de partitures simplement perquè els oferien quantitats aparentment elevades, descobrint després el mal negoci que havien fet, quan ja era massa tard); 5) en un altre ordre de coses, no puc sinó desaconsellar profundament tractar amb discogràfiques importants, tant perquè la lletra petita dels contractes fa que a la pràctica el músic no arribi a veure mai un cèntim de royalties (foten trampa i a sobre la llei els empara, tan sols que hàgiu firmat el contracte), com perquè immediatament es posen a dir-li a un què ha de gravar, com i a on, o quina imatge ha de donar, o quan ha de gravar i treure disc, o quan ha de fer gira promocional (a expenses de l'infortunat músic); 6) per qui pensi que la publicitat, les aparicions a ràdio i TV i els milers de fans als concerts compensen tant despropòsit, avisar que tot va a càrrec del músic (i estem parlant de molts diners) i que les discogràfiques només publiciten aquelles poques cançons que creuen que podran colar a les ràdios amb possibilitats d'arribar al número 1 de les llistes, amb el que hom pot trobar-se en la tràgica situació de gravar un disc segons els designis de la discogràfica, només per a ser apartat de la cursa per un disc més aparentment vendible i acabar igual de desconegut que al principi, més un enorme deute; 7) i per si fós poc, les discogràfiques només contracten a qui els convé, exhibint un gust artístic pèssim i fitxant a autèntics mediocres només perquè són joves i guapos (David Bisbal, Justin Bieber) o perquè fan un número que pot resultar simpàtic i posar-se de moda (Los Del Río amb "Macarena"), així que oblideu aquesta via si teniu el proper Sgt. Pepper: el llençaran a la paperera.
Així que la meva recomanació és: si no es tracta d'algun minisegell d'algun amic vostre en qui pogueu confiar, passeu de la Indústria, graveu-vos el vostre material a casa (un ordinador potentet, una tarja de so, un teclat MIDI, un micròfon decentet i piles de software són suficients per començar, mai no havia estat tan assequible muntar-se un estudi domèstic i a més hi ha bons llibres sobre com gravar), i poseu-lo a internet, tant a Bandcamp o SoundCloud com a webs especialitzades a penjar la música a llocs com Spotify o iTunes a canvi d'un petit percentatge dels royalties que en qualsevol cas serà molt més barat que el que demani una discogràfica. Si voleu publicar en CD o vinil, autoediteu-vos, si cal emprant crowdfunding. I aneu als múltiples concerts de músics independents que es fan al nostre país, aprofitant de passada per a conèixer altres músics, establir-hi aliances, endegar projectes compartits, muntar festivals a nivell local... Publicitat? Està clar que ni la Cadena 40 ni cap emissora important de TV voldrà saber res de vosaltres, però això ja no és del tot cert quan descendim a les emissores municipals o veïnals, pel que val la pena provar-ho (també els diaris locals, que sovint necessiten notícies extra). I a partir d'aquí, intentar treballar en allò on un s'hi senti més preparat i còmode. Jo sóc un músic d'estudi, en plan laboratori, però és cert que qui opti per basar la seva carrera en el directe té quasi assegurada una major visibilitat relativa.

12. Què és el que t’apassiona de la música?
El treball d'estudi. Compondre. Arranjar. Gravar. Mesclar. Produir. Operar amb la física del so i amb la teoria de la informació. Mirar de fer música densa i plena de matisos. Passar hores i hores abstret mentre penso i trasllado el meu pensament a accions concretes sobre la taula de mescles i els meus sintetitzadors. Llegir sobre com s'han fet determinats discos o certes obres de concert, mirant de replicar-ne els resultats a la vegada que ho duc al meu terreny. És perfectament possible una ciència de la música on els paràmetres i algoritmes aplicats en la creació d'una determinada obra o disc poden ser aplicats a la creació d'altres obres o discos, simplement amb la seva difusió prèvia mitjançant llibre o article en una revista o pàgina web. I, junt amb cert escultor nord-americà de fa cinquanta anys, reivindico la música (i l'art en general) com a pensament. Tot es redueix, per tant, a aplicació/descoberta de tècniques i a generació de nivells d'informació, entesa aquesta darrera no de manera gramatical sinó com a simple agregació d'estímuls discrets. No ho dic per fer-me l'important ni res d'això, simplement assenyalo una cosa que per a mi és absolutament evident. Només espero que, a base d'anar-ho publicant a tot arreu on em deixin, algú arribi a fer-se amb la idea. És que veig que el primer que es fa amb cada candidat a músic és adoctrinar-lo amb la "sabiduria convencional" provinent del segle XVIII, fins que finalment els converteixen en "also-rans" sense que n'hi hagi cap necessitat. Crec que entre tots plegats ho podem fer molt, molt millor a partir d'ara, i progressar molt més ràpidament.

13. I les lletres?
No deixen de ser un problema per a mi. Un escriu i reescriu. D'alguna manera me n'acabo sortint... la majoria de vegades. Un exemple de lletra problemàtica és la de "Hindenburg": la primera versió era un calc involuntari de la Wikipèdia, així que la vaig reescriure i regravar pel Feina 2.0... amb tant mala sort que no vaig calcular bé els versos i en el moment de posar-me davant del micro em faltava mitja lletra, amb el que el pànic creatiu estava servit. N'estic força insatisfet perquè aquesta part de la lletra torna a la mateixa síndrome que la primera versió. Un altre problema és que darrera de les lletres i les pistes vocals he anat acumulant àlbums sencers de pistes instrumentals vídues. Per això somnio tant en tancar-me a casa: vull resoldre aquest problema i no em deixen.

14. Però tu escrius, no?
Sí... sense poder aspirar a un mínim professionalisme. Vull dir que el que faig són experiments amb el llenguatge, junt amb algun intent de comèdia, però per exemple mai no m'he sortit amb la meva d'escriure una novel•la. No sé construir arguments. Una altra cosa és que de vegades he omplert una pàgina sense necessitat d'argument, simplement acumulant imatges. També reconec que sóc un lector pobre. O més ben dit, llegeixo molt... textos d'internet, implícitament breus. Però aquests darrers sis anys només he llegit una novel•la. Em costa organitzar-me per llegir 300 pàgines de manera seqüencial i amb un argument. A l'escola ens feien llegir llibres obligatoris, seguits d'un treball pesadíssim per a comprovar que ens els havíem llegit. L'únic que van aconseguir amb això va ser equiparar-me lectura amb treball. Ja no tornes a ser el mateix. Vaig llegir alguns llibres entre els meus 15 i 20 anys, però després...
Això sí, una cosa que m'ha passat aquests darrers anys és que vaig fer un curs d'iniciació a l'escriptura a l'Ateneu Terrassenc, atret perquè la que l'impartia era una escriptora de renom, la Sílvia Alcàntara, i perquè una bona amiga dels temps d'ERC l'havia fet just l'any anterior i me n'havia parlat molt bé. I en acabar aquell curs, els que l'havíem fet vam passar a formar part del que s'ha demostrat una excel•lent idea per part de la Sílvia: Un Munt De Mots, que és un grup d'antics al•lumnes seus que ens reunim (ella també vé) cada primer dissabte de mes, escrivint cadascú un relat els dies anteriors sobre una condició decidida entre tots a la reunió anterior i llegint els relats dels altres via internet. I a la reunió ens diem coses que s'hi poden millorar. Per cert, hi ha nivell. Clar, aquestes reunions són per a mi un alicient molt potent per escriure, amb el que he agafat certa carrereta, tot i que solc escriure coses molt breus. Almenys he tingut molt bona acollida per part dels meus companys del grup -també de la Sílvia-, i per a mi SÍ és emocionant formar part de tot això. Així que gràcies a tots ells, de cor.

15. Fas alguna altra cosa?
Dibuixar. En aquest cas és una activitat "recuperada" després de 15 anys (1994-2009) de parada pràcticament total. Dels deu als divuit anys vaig dibuixar molt, i per mi era una manera de relaxar-me i refugiar-me de la fosca realitat que vivia a l'escola. De sobte, en acabar l'escola em vaig trobar que havia d'anar a l'universitat tant si volia com si no, vaig triar Belles Arts... i a la facultat Sant Jordi em vaig trobar enmig d'un desgavell tal que en tres mesos van acabar amb mi com a artista plàstic. Encara vaig treure forces per fer un darrer quadre per un concurs local, només per a trobar-me que no havia ni tan sols passat el primer filtrat... pel tamany! Els quadres finalistes eren molt més grans... i força pitjors. Això em va acabar de matar. Però el 2009 vaig assistir a una conferència de la Maria Carme Latre a la Biblioteca Central de Terrassa, amb el tema d'Artteràpia. I vaig decidir provar-ho. Bé, porto des d'aleshores fent classes amb ella, que ha passat a ser una molt bona amiga meva. I com a mínim són unes hores a la setmana que destino a propòsit per a dibuixar i pintar, el que m'ha permès fer-me un mínim portafoli.
I m'estic movent força en altres àmbits. Per una banda, estic aconseguint convertir una problemàtica de salut mental (fa quinze anys em van diagnosticar com a esquizofrènic) en una oportunitat per a l'activisme, primer dins l'actual Salut Mental Catalunya – Terrassa (on fa un any que sóc membre de junta) i ara també com a activista-en-formació de la campanya Obertament contra l'estigma associat a les malalties mentals (sí, no ens amagueu a casa, penseu que si rebem el tractament mèdic correcte podem tornar a ser membres útils de la societat i dur una vida plena i totalment integrada). Per l'altra, sóc "indepe" i em moc políticament, tot i que ara ho faig des de l'ANC (fa anys vaig passar per ERC "Carod" i després per Reagrupament, i en els dos casos vaig sortir escaldat, amb el que no em plantejo tornar a militar en un partit, no és per a mi). Almenys a ERC-Terrassa vaig fer bones fotografies de carret, a un nivell que no vaig poder replicar de nou un cop em vaig passar al digital.

16. Com veus actualment el país?
Estic una mica desconcertat, ho admeto. Potser perquè les coses no van a la velocitat que a mi m'agradaria, jo sóc dels que farien una DUI demà mateix, o almenys el 10-N. Penso que tenim un cert problema de sincronies, milions de catalans volem la independència i ens movem per aconseguir-la, però això té una traducció difícil en termes de la fauna que pulula pel Parlament de Catalunya: "drets de decidir", "volem ser un estat", triple pregunta... És com si els haguéssim agafat amb el pas canviat, CiU en particular (dels partits unionistes no en parlo ara, ja no són rellevants). El president Mas ja no està del tot on estava el 10 de setembre de 2012, però admeto que em sembla reluctant, hi ha alguna cosa en tot el procés que el fa sentir insegur, i a més no para de rebre travetes de part d'en Duran i Lleida, un personatge que és on és pel fenòmen de les llistes tancades, que a la República Catalana Independent haurien de ser substituïdes amb urgència per llistes obertes. En Junqueras fa pinta de ser molt més fiable que el Carod, però ERC encara ha de resoldre alguna contradicció que vé de l'època d'aquest darrer. Ara mateix, la CUP és la que em sembla més fiable, estan aprenent ràpidament dels seus errors inicials de tàctica i "me'ls crec". Tant de bo SI tornin al Parlament en el futur (cert que jo estic més a l'esquerra que ells, però recordo que al Parlament "feien feina"), i penso que Arran haurien de pintar-hi alguna cosa si volem anar bé. En tot cas, veig la composició del Parlament actual com un problema, aquella nit electoral de 2012 em va semblar absurda, amb només els relatius bons resultats d'ERC evitant un Parlament completament ingovernable (recordo que una amiga argentina que viu aquí em va dir "¿pero qué mierda habeis votado los catalanes?"). Jo vull votar el 9-N, i votar "sí-sí", però si anéssim a plebiscitàries (cosa que em semblaria una patinada) almenys espero que votem alguna cosa amb sentit. La resta dels Països Catalans ens mira. I vull creure que no els decebrem. Per poc que pogueu, aneu a la "V" el proper 11 de Setembre, i el 9 de novembre aneu a votar, sense mandra. De tots nosaltres depèn assolir la llibertat per poder viure